La poesia a canviat a molt al llarg de la història, en diferents períodes de temps: l’edat antiga, l’edat mitjana, l’edat moderna i l’edat contemporània( segle XIX I segle XX).
L’edat antiga: L’Orient té una ànima somniadora i profundament emotiva. Això fa que la producció lírica oriental assoleixi grans moments. La lírica grecollatina presenta una gran varietat de temes i unes formes (mètriques, estròfiques) molt elaborades. En el cant a l’amor, la crítica a la societat de l’època, l’exaltació de les coses senzilles, la recreació dels mites…són motius que canten els poetes en les seves composicions.
L’edat mitjana: Cap als segles XII-XIII, a les terres de Provença, va aparèixer una poesia en llengua provençal. Els autors s’anomenaven trobadors i, a més de la lletra, en componien la música que l’acompanyava. Els joglars cantaven aquests poemes als castells per entretenir la noblesa. Aquesta literatura presentava una gran elaboració mètrica i estròfica, assolí un gran èxit, sobretot en la cançó amorosa.
L’edat moderna: El carpe diem és un motiu literari de l’antiguitat clàssica que recuperen els autors del Renaixement. Significa que cal gaudir dels instants de joia perquè la vida és fugaç. Al final del segle XVIII comença a albirar-se l’arribada del romanticisme. Els sentiments i les emocions substitueixen els postulats de la raó, l’afirmació de la llibertat individual s’obre pas i el retorn a la naturalesa, contraposat al progrés, es reflecteix en paisatges rústics, agrestes…
L’edat contemporània:
Segle XIX: L’home romàntic té un esperit turmentat perquè els ideals que persegueix no els pot aconseguir. És un esperit lliure que xoca amb les normes socials; busca l’amor però no el pot viure amb plenitud; creu en la justícia i s’enfronta a un món que no el comprèn. Aquesta incomformitat entre allò que vol i allò que té el desespera i no acaba de trobar el seu lloc en el món. Creu en la pàtria i busca les arrels del passat.
A mitjan del segle XIX sorgeix un moviment poètic que influirà poderosament en la poesia posterior: el simbolisme. Els poetes simbolistes consideren que la llengua literària no és només un vehicle d’expressió del món i dels sentits, sinó una finalitat en si mateixa. Per això donen una gran importància a l’aspecte formal del poema i al poder connotatiu i simbòlic de les paraules.
Segle XX: Presenta una gran varietat de formes i de temes: crida a la lluita i al compromís per transformar el món, canta el món íntim del poeta i reflexiona sobre l¡experiència i el sentit de la vida. Els poetes creen noves formes de poesia experimental, com el cal•ligrama o poema visual.
T’has deixat tots els autors!! Tens un Bé alt.


Comentaris Recents